DETINGUT EN EL TEMPS

Em llevo de bon matí, quan la claror del dia, encara tímida, no gosa mostrar-se. No se sent res, tot resta immòbil, com si les primeres hores del dia no instessin a aixecar-se, talment com els ossos que durant aquesta estació romanen en un letàrgic estat d’hibernació. Noto en la meva pell que sobresurt del cobrellit l’aire lleugerament fred, senyal que la calefacció tot just ha començat el seu treball diari, i això em fa estar uns segons més al llit. Des d’aquesta posició escolto, és important perquè la més petita senyal auditiva et pot fer canviar el rumb del dia envers un sentit o un altre. Una vegada, sols una vegada he pogut gaudir d’aquesta experiència, però avui no és diferent d’ahir, ni d’abans d’ahir, perquè el ocells no canten de goig, simplement resten en silenci. Crec que en aquestes ocasions retarden la seva hora de sortida, com els ossos, i només ho fan en cas de necessitat, aquella que els fa mantenir l’esperit viu.
Així doncs, passada l’etapa del desvetllament aixeco la persiana per comprovar allò que els meus sentits han intuït notablement, a força de dies i dies del mateix un aprèn d’aquestes coses, des del llit mateix estant.
Els meus ulls no se sorprenen i el meu esperit es queda impassible contemplant aquell espectacle de la natura, que a voltes produeix una sensació d’introspecció agradable i d’altres et fa entrar en la desesperació.